SILVIA CESTER
Veïna de Can Pere de la Plana
Nuclis nous sobre vells camins
Temps era temps hi havia un assentament al mig del Parc del Garraf. Lloc idíl·lic, a poc a poc es va anar poblant de persones vingudes de no gaire lluny, en busca d’allò que no trobaven allà d’on venien, possiblement l’única cosa que tenien en comú…
30 d'abril de 2021 / 10:00h
pexels.com
Lloc idíl·lic, possiblement encara més, per tots aquells que des de feia generacions venien a buscar bolets, passejar per terra de margallons i de pins. Terra idíl·lica protegida. O potser no tant. Terra d’alzines i roures, reconvertida dràsticament pel foc, del foc difícil d’aturar sobre vells camins. Vells camins farcits de romaní i farigola, reconvertits també en carrers. El carrer del Romaní de Ribes, que només els qui l’habiten i en Google saben on és… Assentament que la voluntat dels veïns va fer que evolucionés.
Can Pere de la Plana, assentament urbà oficial que no acaba de creure-s’ho, que conviu amb aquella vivència d’anar a la segona residència. Residència estacional reconvertida en habitual.
I el pou d’aigua. Beneïda aigua sense la qual res no hagués pogut evolucionar. Com la vida mateixa, l’assentament es va anar desenvolupant, va anar prenent forma i es va anar perfeccionant. L’aigua va donar lloc al ciment, el ciment a les voreres i als carrers. Les cuves d’aigua, que durant anys i anys transportaven camions es van convertir en aigua corrent. I que poc corrent que era tenir aigua sempre… Molts encara recordem com n’era de dur quedar-se sense aigua. Molts encara ens fa mal d’estómac quan veiem una aixeta rajant…
Can Pere de la Plana, assentament urbà oficial que no acaba de creures’ho, que conviu amb aquella vivència d’anar a la segona residència. Residència estacional reconvertida en habitual.
Habitual va començar a ser poder trucar per telèfon des de casa, sense anar amunt i avall del carrer per obtenir un parell de ratlletes al mòbil. I tenir Internet! Mira, com a la ciutat, com al poble.
Això si, vam ser dels primers a tenir fibra. Més d’un va començar a pensar que allò era Hollywood. Es construïen les cases de dos en dos, una per la família l’altra per vendre que eren els anys de les vaques grosses i els bancs donaven crèdits a dojo i feien pagar molts diners per taxar les cases. Però, escolta, contents perquè allò que havíem construït feia poc, valia molt més del què ens pensàvem…
Han passat anys, les cases i els terrenys han anat canviant de mans. Però Can Pere de la Plana no acaba de fer seu ni el nom… Lloc idíl·lic reconvertit en nucli que no satisfà ni els seus habitants, ni els vilatans que encara vénen a la Font que raja, reconvertida en la Font de la Bruixa.
Com agermanar nuclis tan diferents? Els vilatans segueixen sent els del nucli amb tradicions, amb balls i festes populars. Amb un sant, o dos, encara que no s’hi vagi gaire a missa ja.
Can Pere de la Plana, que no fa seu el nom, potser són coses dels accents, comença a sentir-se vell sense ser antic, sense haver-se procurat una tradició pròpia. Mancat de res, però mancat de tot allò que permet aplegar un poble. Botigues, un cafè, una petita ermita.
Amb un parc infantil oblidat, amb plantes altre temps boniques, ara creixen assalvatjades com matolls, assedegades al final de cada estiu tòrrid del Garraf profund. Parc infantil oblidat dels infants que ja en tenen, sense sortir de la tanca de casa seva. Imposat com a infraestructura imprescindible per aquelles persones llunyanes que decideixen com ha de ser l’entorn vital d’un assentament reconvertir al qual no han ni preguntat.
Bé comú que no és ni bé ni comú. Reconvertit en terra de ningú, que ningú cuida.
Com es construeix una comunitat? Com es fa per compartir interessos comuns, si és que n’hi ha sense cap mitjà de comunicació que ho faciliti?
Tots tenim eines, capacitats i riqueses diferents que podem compartir en un projecte comú si sabem posar-les en un pot comú.
La voluntat sempre és qüestió de voluntat, dels habitants, dels nuclis amb diferents interessos, de les institucions que haurien de vetllar pel desenvolupament del municipi, del benestar dels habitants com a mínim. Tots tenim eines, capacitats i riqueses diferents que podem compartir en un projecte comú si sabem posar-les en un pot comú.
Can Pere de la Plana, com tants i tants altres nuclis nous del municipi, haurà d’evolucionar un altre cop per no estancar-se, per continuar sent viu. Assentament, nucli o vila. I el municipi serà el gran beneficiat. O sigui, totes i cadascuna de les persones que el conformen. Ningú és imprescindible, però tothom és necessari.