Article conjunt dels grups CAPGIREM VILANOVA-CUP, SOM VILANOVA, CUP CUBELLES, CONSTRUÏM i SOM POBLE de Sant Pere de Ribes i GUANYEM sitges

LRSAL són les sigles de la Llei 27/2013, de Racionalització i Sostenibilitat de
l’Administració Local, coneguda popularment com a Llei Montoro.

Es va publicar i va entrar en vigor l’any 2013, en plena ofensiva neoliberal i en un context de fortes retallades en serveis públics, com a conseqüència de la modificació de l’article 135 de la CE, que va establir la limitació del deute públic i la priorització absoluta del seu pagament per davant de les necessitats de les persones. És per això, i pel moment actual, en plena devastació pel COVID-19 i per les conseqüències que comporta per les nostres veïnes i veïns, que esdevé del tot indispensable la derogació d’aquesta llei per fer front a la situació econòmica adversa que es presenta.

Nosaltres entenem que hi ha un deute que és il·legítim, perquè no és lògic que els bancs que han rebut líquid per part d’institucions públiques (sense tenir en compte el rescat bancari “perdut”) cobrin interessos a l’administració. No és lícit que la condonació de deute només sigui per a les multinacionals i mai pels organismes públics i, en cap cas, el que no pot ser mai prioritari és pagar interès bancari per sobre d’inversions en benestar social.

Aquesta normativa es va aprovar per les directrius polítiques emanades de la UE i la Troika per tendir a l’eliminació de les administracions públiques més properes al ciutadà (donat que són més descentralitzades, menys controlables políticament i on es creen projectes de major sobirania), fomentar la externalització i privatització de serveis fonamentals per
posar-los en mans de grans empreses que puguin treure benefici econòmic, benefici que s’extreu de la situació precària d’aquests serveis, ja sigui en la seva qualitat o en les condicions de les seves treballadores.

Els objectius reals són la retallada del principi de d’autonomia local, retallada de drets a la ciutadania i la privatització dels serveis públics.

Mitjançant l’aprovació de la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, Llei Orgànica 2/2012 de 27 d’abril es va portar a terme els citats objectius constitucionals. Aquesta llei va establir una sèrie de principis i conceptes per portar a terme el control dels ens municipals i diferents organismes públics.

Un dels principis fonamentals en què es basa aquesta llei es el d’estabilitat pressupostària, que vol dir, que l’elaboració, aprovació i execució dels pressupostos s’han de realitzar en un marc d’estabilitat pressupostària, coherent amb la normativa europea. S’entén per estabilitat pressupostària de les administracions públiques la situació d’equilibri (igual despeses, igual ingressos) o superàvit estructural (beneficis). Entenem que en la situació actual no es viable que els pressupostos dels ajuntaments de la comarca puguin complir amb aquest principi, els ingressos han disminuït i les despeses, hi ha previsió que augmentin per poder ajudar a les famílies dels nostres municipis.De fet, cal trencar amb aquest paradigma d’entendre les administracions com empreses perquè, de fet, un ajuntament amb molt superàvit es un ajuntament que està invertint per sota de les seves possibilitats en el benestar de les seves veïnes.

Un altre dels principis fonamentals és el de la sostenibilitat financera, capacitat per finançar compromisos de despesa presents i futurs dins dels límits de dèficit i deute públic establerts.

Cap administració pública pot incórrer en dèficit estructural, que te a veure amb les decisions preses pels responsables i dirigents o per situacions estructurals i normals del dia a dia econòmic. D’acord amb la normativa europea, es pot assolir en el conjunt d’administracions públiques un dèficit estructural del 0,4 per cent del producte interior brut nacional (PIB).

El volum de deute públic, del conjunt d’administracions públiques no pot superar el 60 per cent del PIB. Aquest límit s’ha de distribuir d’acord amb els percentatges següents: 44 per cent per a l’Administració central, 13 per cent per al conjunt de comunitats autònomes i 3 per cent per al conjunt de corporacions locals. Si bé és cert, que durant l’època de la bombolla immobiliària molts ajuntaments van dispara el seu deute sense fre, i no deixa de ser curiós, que al final l’Estat ha rescatat a la banca que emetia el deute (i s’enriquia amb els interessos), enlloc de les administracions que presten servei a les veïnes, deixant clar que per davant de tot, queden els beneficis del poder econòmic per sobre dels drets de les ciutadanes. Per posar un exemple, com de diferent podríem afrontar la nova crisi que ve, si enlloc de regalar l’immens parc d’habitatge a fons voltor ara estigués en mans públiques?

Entenem que la situació que viuen les nostres veïnes no pot quadrar de cap forma amb el compliment de l’articulat de la citada llei. El teixit empresarial i comercial ha rebut un cop dur per la manca d’activitat que es directament proporcional a les situacions precàries de les famílies dels nostres municipis.

A tot plegat hem de sumar la regla de despesa que s’estableix en aquesta llei, i que suposa que malgrat haver superàvit, no es pot utilitzar en despesa social o noves inversions, s’ha d’amortitzar deute per avançat, encara que ja s’estigui amortitzant periòdicament. Regla que a més,aprova un Consell de Ministres que permet a l’Estat complir amb la UE, però que comporta que els ens locals no tinguin la seva autonomia que sobiranament els hi ha atorgat el poble.

La LRSAL impedeix la inversió, la contractació de personal i l’execució del pressupost anual, convertint als ajuntaments en simples eines dedicades a sanejar els comptes de l’Estat, quan són justament l’eina més propera de la ciutadania i la que hauria de tenir més capacitat per atendre les seves necessitats. El rerefons és el de desempallegar als governs locals del seu caràcter polític i convertir-los en simples gestors/administradors. El que dèiem abans, ajuntaments que no inverteixen en el benestar de les seves veïnes perquè només tenen capacitat de quadrar números.

Per tots aquests motius, cal derogar de forma immediata aquesta llei, i al Garraf hem decidit posar fill a l’agulla per aconseguir-ho.