Plou incertesa

No anem bé. Si quan més necessitem pensar, discutir, debatre i acordar el que volem fer demà el que fem és mirar cap enrere per buscar una tranquil·litzat, un cert estat de control que entenem que el futur no ens donarà o l’imaginem impossible, estem perdent una gran oportunitat. Doncs, com més obert és el futur, més podem actuar per canviar el nostre present.

És precisament per això, que ens cal aprofitar el present. No podem esperar res, no n’hem d’esperar res perquè res ens vindrà donat a millor. Cap ordre, cap consigna que ens vingui de dalt, feta, mastegada, televisada, infografiada a tot color. Si han tardat més de trenta dies a “regalar-nos” 2 mascaretes que tenen una utilitat de 4 h, que podem esperar? Que coi esperem? N’aprendrem del que ha passat a les residències dels nostres avis i àvies? Espais oblidats i amagats de treball precari on no van arribar ni directrius, ni equips de protecció, ni formació i on ha tingut lloc grans pèrdues humanes i generat un gran dolor a les famílies.

Quines mesures es van prendre aquí, mentre veiem el que passava a la Xina o al nord d’Itàlia? No es va suspendre res, cap dels vols diaris entre aquests països, cap activitat ni esdeveniment esportiu. Tampoc els diferents governs, que ens dicten ara mesures de confinament massives, van adquirir cap test ni van aplicar cap de les mesures que ens mostraven eficaces contra la pandèmia.

En l’àmbit local tampoc ha estat diferent, de fet si una cosa caracteritza els tres governs ( estat, autonòmic i local) per igual, és la manera de fer, de mal governar-nos. Seguir la inèrcia, expulsar-se responsabilitats del damunt, culpar l’altre de la no acció i això si mantenir el poder i controlar la informació,. Uns posant militars al faristol i als carrers, altres plorant en el racó de què no som i els de més a prop traient pit a cops de sirenes on solament hi ha plors.