Aquests dies tothom parla de la por. Sentim psicòlegs, psiquiatres, experts en crisis parlant de com hem de gestionar-la, ara sembla que tot ho hem de gestionar però aquest ja és un altre tema. També en parlem amb la família, els amics i els veïns. Tenim pors i com sempre, això no ha canviat, ens ajuda compartir-les. Imagino aquells qui a més han d’anar a treballar i senten la por a contagiar l’altre, o aquelles qui a sobre no saben si la setmana que ve les faran fora de la feina.

La por és una emoció però en aquest cas provocada, en part, per situacions on intervenen decisions polítiques, de retallades i de precarietat. I aquí és on tenim marge de maniobra per treballar plegades, per fer propostes col.lectivament per millorar la vida de tots. En aquestes línies destaco tres situacions que se sumen al moment ja prou difícil que vivim tots i hauríem de prioritzar-les ara i quan acabi la primera fase de la crisi.

El racisme. Quan els carrers s’han buidat de gent i de vida, el racisme ha ocupat espai i impunitat. Ho hem vist en vídeos de brutalitat policial, la criminalització de col.lectius racialitzats i la utilització de persones com a simple força de treball sense cap dret.

La violència de gènere. El nombre d’assassinades segueix augmentant. El confinament i l’aïllament social pot fer créixer la sensació de control i impunitat de l’agressor i dificulta a la dona la cerca de suports i la denúncia.

I la repressió. L’onada repressiva que va patir aquest país no s’ha aturat. Tenim gent a la presó i a l’exili, milers de persones anònimes a l’espera d’un judici o d’una sentència, avui sense campanyes ni grups de suport actius.