JOAN GARRIGA QUADRES "NANA"

Ex-diputat al Parlament de Catalunya. Activista social i polític, en contracte fix discontinu. 

La mala bava del virus COVID 19

La mala bava del virus COVID 19 ha fet molt de malt, ha segat vides i ha tallat de soca-rel moltes voluntats.

23 de maig de 2020 / 16:00h

Foto: Ready made
(pexels.com)

Prop de dos mesos de confinament han posat a prova a tothom i han fet trontollar i escardar els grans pilars sobre els quals havíem edificat el nostre palau de fang i han elevat a tragèdia la precarietat del dia a dia de moltes persones. La por s’ha instal·lat a casa nostra i ens acompanya en cada una de les nostres accions, mentre el sereno de la nit ha forrellat el portal de casa nostra. No ser bé si per guarir-nos del mal o perquè visquem amb la por, o les dues coses a l’hora.

Les indicacions del que cal fer o no, ens ha col·locat a davant el mirall d’un protocol anunciat des de govern, i a alguns altres a la talaia d’una observança que ningú els hi ha demanat. El crit de comiat de coneguts, familiars o no, ha arribat tard i trencat a les nostres bústies socials i no ha donat ni temps pel record. Enmig de tant dolor, entre veus apocalíptiques i veus pàtries, ens ha sigut difícil saber la veritat de tot plegat, i això fa malt. Collons si fa malt!

Enmig de tant dolor, entre veus apocalíptiques i veus pàtries, ens ha sigut difícil saber la veritat de tot plegat, i això fa malt. Collons si fa malt!

La distància social que s’ha viscut no és de dos metres, sinó la suficient per engegar-ho tot a rodar. Entre els governs i la gent la distància ha estat bestial. La mateixa que hi ha entre la incomoditat d’un confinament a l’ús i el confinament dels que estan situats en el llindar de no tenir res ni esperar res. Les distàncies en aquest únic món de la pandèmia són moltes, diferents, són de classe. Les distàncies entre rics i pobres després de la crisi pagada pels de sempre han continuat allargant-se. Les retallades als serveis públics dels darrers anys han suposat una distància tremenda i perillosa entre la vida i la mort de molta gent. Entre ocupats i desocupats, la distància no és el lloguer d’un mes sinó de l’alçada de la fam. La distància entre el que podia passar i el que ha passat, no per esperat ha disminuït la grandària del forat negre en què ens trobem i ens han posat els apologetes del capital.

I malgrat això, diguin el que diguin algunes veus militaristes en boca d’uns, la cosa no va ni de guerra ni rendició, sinó de vida i de viure-la el millor possible. Aquests dies, enmig de la boira, han estat moltes les veus solidàries en boca de la gent que ho han deixat clar i han posat llum on només hi havia foscor. Ens caldrà ser molt valents i, des de la responsabilitat i l’acceptació dels marges del possible, lluitar per la recuperació de les llibertats perdudes. Totes les llibertats, les que teníem i ens han pres durant el decretat estat d’alarma i les que volem i no ens volen donar des del dret a voler ser.

Ens traurem de sobre la por, els mirarem els ulls i els direm que no som ni submises ni meselles, i els direm que estem tipes d’amenaces i avorrides del seu teatre de plató dolent en llargues compareixences televisades. No tinguem gens de por a dir-ho, s’ho han guanyat a pols. No fem de la distància social l’acceptació d’individualitats dissociades, com tampoc la prudència ens va fer traïdors, perquè sabem on són els nostres marges però també els seus. I han de saber ja ara, en aquesta alçada del confinament i quan parlen de l’anomenat desconfinament, que a cada fase de la seva estratègia nosaltres hi posarem un què-ens-cal-fer.

Cal fer-los saber que la por no ens guanyarà, que no viurem en la resignació, ni caurem en la renúncia.

Cal fer-los saber que la por no ens guanyarà, que no viurem en la resignació, ni caurem en la renúncia. Que sàpiguen que volem arribar de nou a l’encontre social, nues de tota maldat i de qualsevol ingenuïtat i despullades de totes les normes estretes de mira en les que ens han volgut vestir durant el confinament. Que no hem vingut per salvar el mobles a ningú, sinó per capgirar-ho tot. Que no volem cap premi pel nostre comportament social, ni cap retret en forma de sanció que des d’una autoritat que no tenen, ni ningú els hi ha donat vulguin imposar-nos, des de l’aparador del poder i amb el pit carregat de medalles rovellades i atrotinades.

Les seves gorres i els seus metalls lluents res tenen a veure amb les mascaretes i bates blanques d’aquelles companyes que han cuidat i han acompanyat com mai a la gent, les persones malaltes i aquelles que dissortadament ens han deixat. Les seves botes, que tants cops han trepitjat els nostres drets, res tenen de semblant amb aquelles altres que fan en la urgència els socors a les nostres necessitats. Que deixin, doncs, de propagar els crits de les sirenes perquè som coneixedores del perill que amaguen.

I malgrat tot, sortirem al carrer per manifestar als quatre vents que som poble. I coneixedores de la nostra vulnerabilitat, respirarem l’aire i abraçarem cada detall del món que ens cal cuidar. I ens mirarem als ulls, i fruirem. I cantarem i ballarem com a lirones en una nit d’estiu.

Després del silenci estricte, caminarem decididament, perquè com diu el poeta: No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble.