El fenomen adquireix noms diversos que en realitat fan referència a l’empoderament de la immaduresa, fent del cunyadisme i del negacionisme infantil els principals baluards. Aquesta situació, sumada a la incorporació a la política de personatges oportunistes que volen fer d’ella el mitjà per guanyar-se la vida (de per vida a poder ser), un afany de poder desmesurat i certes actituds obertament narcisistes, exposades a la llum pública sense complexos en totes les seves variants (des de la messiànica passant per les emocionalment dependents amb tota la paleta intermèdia) donen com a resultat una classe política d’una gran ineficàcia, incompetència, poc empàtica, egoista, que victimitza la gent i que acaba practicant un clientelisme repugnant que tracta les persones com a nens en el millor dels casos. Amb governs municipals incapaços de tractar els greus problemes que tenim i ens venen a sobre per què ni tan sols els veuen venir, i menys trobar-hi solucions. Així, i com a bon exemple, ens trobem el poble folrat de cartells amb iniciatives de positivisme naïf que es basen en la negació del patiment de la població per la brutal crisi sanitària que tenim a sobre, amb l’econòmica i social que vindran, que volen distreure la gent amb performances ridícules i desfilades vergonyoses. Ja seria greu que aquestes actuacions fossin part d’una bateria d’accions més assenyades i madures, però no. Només hi ha espectacle i carrincloneria. I alguna mesura destinada a maquillar d’eficàcia tanta immaduresa i manca de capacitat.