ANNA GARRAVÉ PONT

Professora de secundària de l’Institut Baix a mar

Educació, més enllà del covid-19

Ara ja fa uns dies que, sabent que el curs escolar finalitzarà sense tornar a les aules, premsa i opinió pública parlen sobre el paper de mestres i professores el proper estiu.

16 de maig de 2020 / 16:00h

Foto: Green Chameleon
(unsplash.com)

Ara ja fa uns dies que, sabent que el curs escolar finalitzarà sense tornar a les aules, premsa i opinió pública parlen sobre el paper de mestres i professores el proper estiu. Alguns articles posen el focus sobre “la solució” al “suposat” problema de la pèrdua de continguts i aprenentatges dels alumnes, aquest darrer trimestre d’escola. Parlen de disminuir la “bretxa” digital, d’obrir les escoles a l’estiu per fer activitats lúdiques i  acadèmiques, de que els docents les hauríem de preparar, etc.. 

Totes les opinions són valorables i poden aportar riquesa al debat si es fan amb humilitat, sent conscients que les realitats són complexes i que tots els actors hi han de poder dir la seva, inclosos els infants i adolescents.

Com estava el nostre alumnat, amb quins problemes i dificultats arribaven a l’aula, quines ràtios teníem per ajudar-los a  l’adquisició de competències, incloses les digitals, amb quins suports reals comptàvem per acompanyar tota la diversitat?

Però una part d’aquests articles m’incomoden i rebel·len, perquè rarament analitzen d’on venim abans de proposar cap on anar. Parteixen del moment present, de la crisis sanitària… però què passava abans de que s’aturés tot? Com estava el nostre alumnat, amb quins problemes i dificultats arribaven a l’aula, quines ràtios teníem per ajudar-los a  l’adquisició de competències, incloses les digitals, amb quins suports reals comptàvem per acompanyar tota la diversitat, quina càrrega horària teníem les docents i quant temps ens quedava per projectar, per imaginar, per compartir i fer equip? 

Les retallades a primària i secundària han tingut conseqüències en la qualitat de l’ensenyament, però no són un factor aïllat de la resta de societat. Les retallades no haurien afectat tant als nostres infants i joves, si la precarietat no s’hagués instal·lat en les llars, si els adults de referència tinguessin un treball i un lloc per viure dignes, si els mitjans de comunicació alimentessin l’esperit crític, si la democràcia fos per tothom, i no sols per uns, si el capitalisme ferotge no hagués fet de les nostres vides el seu combustible fòssil. 

Abans de la crisi del covid-19 estàvem aquí. Una part del nostre alumnat ja arrossegava serioses dificultats d’aprenentatge, influïdes enormement pel context socioeconòmic i socioafectiu que viuen, i disposàvem de pocs recursos per fer-hi front. El confinament ho ha fet més evident, i la “bretxa” digital és un detall al costat de la falla socioeconòmica que creix dia a dia.

Urgeix, doncs, que tots siguem conscients d’on venim, per tenir clar on “no ens volem quedar“ i, després, decidir cap on volem anar. És imprescindible que el context socioeconòmic millori, si volem que cada alumne pugui créixer amb tot el seu potencial i esplendor. La resta són contes de fades.

L’escola té, i ha de tenir, un paper destacat en la construcció de futurs possibles i amables per a tothom. Juntament amb una sanitat, prima però encara universal a casa nostra, l’escola pública és dels pocs espais que tenim d’allò “comú”, i l’hem de preservar.

Cada escola, cada institut, hauria de dissenyar una proposta pròpia per un curs 2020/21 que es preveu mogut. Hauríem de poder treballar equips directius, mestres i professors, en equip i en calma.

Per fer-ho, disposem de poc temps, però no hem d’anar amb presses, cal de nou anàlisi i reflexió. El departament previsiblement fixarà un calendari, unes mesures sanitàries, unes línies generals per tots els centres educatius. Però penso que cada escola, cada institut, hauria de dissenyar una proposta pròpia per un curs 2020/21 que es preveu mogut. Hauríem de poder treballar equips directius, mestres i professors, en equip i en calma. Hauríem de posar tots els esforços en planificar el proper curs, cadascú des del seu nivell de concreció i en relació amb la resta, tenint present el currículum, la realitat d’aquest curs, els escassos recursos humans i materials disponibles i, especialment, les característiques i necessitats de les nenes, nens, noies i nois que acompanyem. Sempre escoltant les seves veus i posant-los al centre. 

No serà suficient si a nivell social i econòmic no canvia res, però potser ens podrem acostar una mica a un model que, amb confinament o sense, permeti créixer i aprendre i, sobretot, permeti construir un “nosaltres” ric i divers, que no deixi a ningú a fora.