Per això, aquests dies se’ns posa la pell de gallina quan veiem amb certa incredulitat com el govern espanyol encapçalat pel Psoe i Podemos delega en l’estament militar part de la gestió de la lluita contra el coronavirus. Veiem com les rodes de premsa oficials del govern les protagonitzen alts càrrecs militars. Ens “bombardegen” amb consignes de to bèl·lic o amb missatges amb altes dosis de nacionalisme espanyol en lloc de facilitar-nos informació sanitària elaborada amb criteris científics. I tornem a tenir els militars als nostres carrers fent hipotètiques tasques de “suport” i “ajuda” rodejats de càmeres i focus emetent en directe per la premsa del règim. Un exercici d’emmascarament i exaltació de l’exèrcit que no té res a veure amb les necessitats reals sanitàries i de cures que tenim com a societat en aquests moments de crisi.

Aquest intent d'”enblanquiment” de l’exèrcit no és nou. Ja el vam viure fa vint anys quan, seguint l’estela de l’embranzida que prenien les ONG’s, l’exercit va intentar disfressar-se de “fuerza de paz” proclamant als quatre vents que feia “acciones humanitarias”. Una barroera campanya de màrqueting que situava l’exèrcit a les antípodes d’allò que realment és: una estructura de guerra que ens costa cada any 18.000 milions (La partida de Sanitat prevista en els pressupostos de La Generalitat pel 2020 és de 900 milions). Una estructura caduca, opaca, antidemocràtica, homofòbica, hereva del franquisme, on mai ningú ha demanat perdó pels crims comesos durant la dictadura i on encara ara es fan proclames a favor de Franco, com el manifest d’adhesió al dictador que van subscriure més de 180 ex-alts càrrecs militars l’any 2018.